Antonio Guillén, president de COCARMI

“La nova Llei d’Autonomia Personal no pot ser triomfalista i massa agosarada”

Contenido
Izquierda
1. COCARMI celebra 20 anys aquest 2018. Quin ha estat l'objectiu acomplert per les entitats de l'àmbit de la discapacitat del qual se sent més satisfet?
El COCARMI va néixer per representar, de forma conjunta i comuna, els interessos de les persones amb discapacitat i les seves famílies, per exigir el dret del col·lectiu a una vida digne. Va néixer per la voluntat a no resignar-se i per ser un moviment de canvi que generés les condicions necessàries per avançar cap a una societat més inclusiva. La nostra capacitat d'incidència política, doncs, era un dels reptes més importants que afrontàvem fa 20 anys.
En aquest sentit, des del moviment associatiu de la discapacitat podem estar satisfets per haver aconseguit eixamplar els nostres drets, que es reconegui que les persones amb discapacitat som les protagonistes i que sense nosaltres no es pot fer res. A més, estem a llocs estratègics per garantir la col·laboració entre entitats i administracions. Per tant, tenim el reconeixement que som els principals interlocutors en relació a les polítiques dirigides a les persones amb discapacitat i les nostres famílies.
Com a conseqüència d'aquest reconeixement, hem tingut un paper cabdal en el pas de polítiques assistencials cap a polítiques basades en el model social plasmat en la Convenció de Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat.
 
2. Quina és la prioritat de COCARMI pel futur immediat?
Actualment vivim moments complicats tant a nivell polític i econòmic com social, que ens dificulten el camí que vam començar fa vint anys per avançar cap a la plena inclusió social del nostre col·lectiu. Aquesta situació no ens ajuda a sortir de la nostra situació de vulnerabilitat, i ens obliga a estar constantment en alerta i fer tocs d'atenció per no fer passes enrere.
Pel futur immediat, per tant, hem de prioritzar la recuperació d'aquells suports que hem perdut com a conseqüència de les retallades (que han deixat sense atendre moltes necessitats), no fer cap pas enrere en els drets que ja ens són reconeguts per llei, i exigir que aquests es facin efectius.
Per aconseguir-ho, doncs, necessitem que es tornin a activar els mecanismes de participació i assessorament amb el Govern de la Generalitat, com el CODISCAT, i que es creï una comissió legislativa de polítiques integrals de la discapacitat al Parlament de Catalunya per adaptar la nostra legislació a la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. També és cabdal la millora del finançament de les entitats socials.
 
3. És optimista davant una nova Llei d'Autonomia Personal Catalana? Què ens diu que no caurem en els mateixos errors que la Llei estatal?
És difícil caure en els mateixos defectes que la Llei estatal! El que sabem és que hem d'evitar que sigui una llei triomfalista i massa agosarada, i el que cal és construir una llei que resolgui els problemes reals de les persones amb discapacitat i les seves famílies i que es pugi acomplir.
La llei d'Autonomia Personal Catalana ha de tenir com a marc de referència la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, així com altres tractats internacionals sobre drets humans, i, per tant, ha de servir per fer un procés de transició cap al model de vida independent i cap a la desinstitucionalització de les persones amb discapacitat. 
Des del COCARMI vetllarem perquè aquesta nova llei respongui a un model centrat en la persona amb base comunitària, que contempli processos d'autonomia acompanyada, i que sigui suficientment flexible per poder anar-se ajustant a les necessitats de la persona segons la seva situació.
I, com no pot ser d'altra manera, ha d'anar acompanyada d'una memòria econòmica i del pressupost necessari per fer efectius els drets que s'hi reconeguin. Estem massa acostumats a aprovar lleis que ens reconeixen uns drets que després no podem exercir per manca de pressupost.
 
4. Els CET's han patit una retallada considerable els últims anys. Perilla aquest model d'integració laboral? 
Si continuem pel mateix camí, sí que hi pot haver un problema de manteniment d'un model que té un gran nombre de treballadors. Per tant, és fonamental que entitats i administració trobem una fórmula de finançament que tingui en compte les necessitats reals d'aquests centres.
Tot i així, el que cal és una política global d'inserció en el món del treball, tant en l'empresa ordinària com en el mercat protegit, que redueixi la taxa d'atur de les persones amb discapacitat, que actualment és del 32 per cent i que, a més, incorpori la perspectiva de gènere i mesures d'acció concretes dirigides als joves amb discapacitat.
Cal buscar fórmules que millorin el finançament de les polítiques d'inserció laboral del col·lectiu. Per exemple, es podrien utilitzar els fons provinents de les sancions a empreses per incompliment de la legislació laboral.
 
5. Què és el primer que li demanaria al futur conseller/a d'Afers Socials?
La persona que encapçali la conselleria d'Afers Socials ha d'entendre la importància que té per a les persones amb discapacitat disposar dels suports necessaris per poder viure amb dignitat. I això passa per un pressupost suficient a la conselleria que garanteixi aquests recursos de suport, com per exemple l'assistència personal, l'autonomia a la pròpia, les ajudes tècniques o l'adaptació d'habitatges, entre d'altres.
A més, la futura política del Govern de la Generalitat dirigida a les persones amb discapacitat ha d'estar fonamentada en polítiques transversals, que tinguin en compte el conjunt de necessitats que plantegem les persones amb discapacitat i les nostres famílies, i de la qual en siguin corresponsables tots els Departaments. 
 
Derecha
Banner

Destacats