7 propostes de polítiques d’habitatge per enfortir el paper de les entitats socials

El document recull com les entitats socials estan afrontant l’emergència habitacional i quines mesures legislatives i de política pública proposen per combatre la pobresa i l’exclusió residencial a Catalunya. L’estudi, elaborat per Raluca Budian, Ignasi Martí i Mireia Yter, investigadors de l'Observatori de Vivenda Digna de l’Institut d’Innovació Social d’Esade, analitza el context, posa en valor el paper del tercer sector social i formula un full de ruta amb propostes concretes i viables.

Context: crisi de l’habitatge

Catalunya viu una emergència habitacional, estructural i cronificada, sense precedents: el preu de l’habitatge lliure va créixer un 11,7% durant el primer trimestre del 2025 —la taxa més alta des del 2007— mentre que els salaris només van augmentar un 3,8% en el mateix període (INE). Malgrat les mesures de contenció de la Llei estatal de l’habitatge, els preus continuen disparats i superen amb escreix la capacitat econòmica de les famílies. Una de les conseqüències més visibles és l’augment dels desnonaments: segons el Consell General del Poder Judicial (2024), es van registrar 4.900 llançaments, dels quals el 84% corresponien a arrendaments.

A causa d’aquesta pressió sobre l’habitatge, les llars destinen de mitjana un 34,5% dels seus ingressos a pagar el lloguer, xifra que s’eleva fins al 52,5% en famílies amb menys de 500 € mensuals. Segons Eurostat, Catalunya és una de les regions d’Europa amb les taxes més altes de sobreesforç habitacional en el lloguer de mercat, un indicador clar que la crisi residencial s’ha consolidat com un problema estructural.

Un dels factors que explica aquesta situació és la manca d’habitatge públic o social: a Catalunya representa menys del 2% del parc total, molt lluny de la mitjana europea del 15% i dels més del 20% de països com Àustria, Països Baixos o Dinamarca. Aquesta escassetat situa el país a la cua d’Europa pel que fa a disponibilitat d’habitatge assequible.

Tot i els esforços, només una petita part dels habitatges construïts a Catalunya són de protecció oficial, el 13,3%. A més, s’han perdut més habitatges socials dels que se n’han creat (desqualificació), fet que agreuja encara més la manca d’oferta accessible per a les famílies que més ho necessiten.

La resposta del tercer sector social a Catalunya

El tercer sector social juga un paper clau: ofereix pisos, els gestiona i fa un acompanyament social a les persones que hi viuen. Actualment, les entitats socials gestionen 4.098 habitatges socials, gairebé el triple que el 2017.

Malgrat això, la bretxa entre habitatge disponible i habitatge gestionat socialment continua sent molt gran: a finals del 2024, el Registre d’Habitatges Buits de la Generalitat identificava 25.443 habitatges buits propietat de grans tenidors, molts dels quals no estan disponibles per a polítiques socials.

El tercer sector social no només ofereix habitatge, sinó també acompanyament social, que ajuda les persones a guanyar autonomia i a tenir més èxit en els processos d’inclusió. Els habitatges gestionats estan destinats sobretot a col·lectius en situació o risc d’exclusió social i, per tant, generalment exclosos del mercat: persones en situació de sensellarisme, famílies en situació de pobresa i exclusió, dones víctimes de violència de gènere, persones joves extutelades, persones grans amb pensions insuficients, persones amb discapacitat, persones d’origen migrat; etc.

Els equips socials treballen coordinadament amb serveis de salut, educació i ocupació, convertint l’habitatge en el punt de partida per a la inclusió i la reconstrucció de la vida de les persones.

Amb quines barreres encara es troben les entitats socials?

1. Accés limitat a l’habitatge buit: gran part dels pisos buits són propietat de bancs o fons d’inversió i estan immobilitzats o en procés de recuperació per via judicial. Tot i existir eines com el tanteig i retracte o l’expropiació d’ús, s’apliquen de manera insuficient davant la magnitud del problema.

2. Manca de finançament i estabilitat estructural: la majoria de recursos, serveis o accions depenen de subvencions anuals o altres fórmules de concurrència competitiva, sense garantia de continuïtat. Això dificulta planificar a mitjà i llarg termini. A més, la creixent sobrecàrrega de treball i la falta de personal tècnic estable limiten l’eficàcia de les intervencions.

3. Reconeixement insuficient per part de les institucions: les entitats socials no sempre són considerades interlocutores estratègiques en el disseny i avaluació de polítiques públiques, amb poques oportunitats de participar en espais de decisió. Consolidar el seu rol requereix voluntat política sostinguda, un marc normatiu clar i un finançament públic proporcionat al seu impacte social.

Quines propostes fa el tercer sector social davant la crisi de l’habitatge?

1. Finançament estructural per al tercer sector social en matèria d’habitatge. Una paradoxa del sistema d’habitatge social a Catalunya és que les entitats que més garanteixen l’accés a un habitatge digne treballen sovint amb inestabilitat i finançament intermitent. Com a proveïdores de serveis essencials, necessiten convenis estables, finançament plurianual i recursos suficients per a tot el que fan.

2. Reconeixement jurídic del tercer sector social com a operador públic no lucratiu d’habitatge social. A Catalunya no existeix un marc legal que reconegui formalment les entitats socials dins del sistema d’habitatge social. Cal un marc estable que reconegui la funció del tercer sector social com a proveïdor d’habitatge social, més enllà del rol d’executor puntual. Per això, cal la creació d’un registre oficial de proveïdors socials d’habitatge —com ja passa en altres països europeus— i una regulació clara que doni continuïtat als projectes. Aquest pas consolidaria les entitats com a sòcies estratègiques del sistema públic i ajudaria a garantir un model d’habitatge més estable i inclusiu.

3. Garantir l’accés efectiu del tercer sector social al parc d’habitatge mobilitzat i a instruments de tanteig i retracte. Malgrat la seva experiència en la gestió d’habitatges i l’acompanyament a les persones, les entitats socials continuen trobant moltes barreres per accedir als pisos destinats a ús social: convocatòries amb terminis curts, licitacions pensades per a operadors mercantils, requisits financers desproporcionats i absència de fórmules adaptades a les entitats. Per revertir-ho, es proposa reservar una part dels habitatges adquirits amb fons públics per a la seva gestió, facilitar l’accés a pisos buits i a mecanismes de tanteig i retracte, i habilitar instruments financers específics. Així es garantiria que aquests pisos compleixin la seva funció: oferir un habitatge digne i estable a qui més ho necessita.

4. Construir un sistema públic i compartit d’indicadors per mesurar l’impacte social de l’habitatge gestionat pel tercer sector social. L’administració sol comunicar quants pisos s’han adjudicat, rehabilitat o cedit, però gairebé mai avalua com millora la vida de les persones que hi viuen. Això invisibilitza el valor real del treball de les entitats, que no només faciliten un sostre, sinó també estabilitat, acompanyament i oportunitats. Per això, cal impulsar un sistema públic i compartit d’indicadors d’impacte social, dissenyat conjuntament amb el tercer sector social, que vagi més enllà del recompte de pisos i permeti mesurar el valor real generat quan una família surt de l’exclusió residencial.

5. Desenvolupar un marc normatiu i fiscal específic per fomentar la cessió d’habitatges amb finalitat social. L’activació del parc d’habitatges buits, tant públics i privats, és clau per ampliar l’oferta social, però la cessió d’ús continua sent minoritària per manca de seguretat jurídica i incentius adequats. Acords aïllats i càrrega administrativa elevada desincentiven propietaris i entitats. Per tant, cal un marc normatiu clar que reguli la cessió temporal amb finalitat social, acompanyat d’incentius fiscals com bonificacions, convenis tipus i mediació pública, i, en casos d’infrautilització greu, estudiar la possibilitat de la cessió obligatòria.

6. Fomentar la innovació i la diversificació de models d’habitatge social adaptats a la complexitat actual. Catalunya necessita noves maneres de produir i gestionar l’habitatge social. El model actual és massa uniforme i no sempre respon a situacions diverses (sensellarisme, emancipació juvenil o vulnerabilitat sobrevinguda). Les entitats socials ja impulsen projectes innovadors –Housing First, habitatge cooperatiu amb suport social o habitatges temporals inclusius– però sovint com a pilots, sense marc ni finançament estable. Per consolidar-los, cal incorporar la innovació com a pilar de la política pública, amb un marc jurídic clar, finançament plurianual i suport tècnic. Així es garanteix que els models innovadors siguin sostenibles i adaptats a la diversitat de necessitats.

7. Incorporar el Tercer Sector Social com a agent estratègic i estructural en la definició i governança de les polítiques públiques d’habitatge. La participació de les entitats socials en les polítiques públiques d’habitatge és desigual, parcial i, massa sovint, simbòlica, sense garanties que la seva opinió sigui incorporada o traslladada a la presa de decisions. A més, no hi ha canals de participació estable, ni presència garantida en els espais de governança on es defineixen criteris, pressupostos i plans estratègics. Cal crear un sistema estable, reglamentat i estructurat, de participació del tercer sector social en la política d’habitatge.