"El model d'acollida s'ha de reformar per adaptar-lo a la realitat migratòria"

La Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya reclama revisar el model d’acollida per a les persones d’origen migrat, adaptant-lo a la diversitat i complexitat dels perfils actuals i assegurant la inclusió i la cohesió social.

"Catalunya sempre ha estat un país de migració i d’acollida, amb polítiques pensades per garantir igualtat i cohesió. Hem estat pioneres en aquest àmbit, però avui arriben persones molt diverses i amb més situacions de vulnerabilitat. Quan aquestes polítiques es traslladen a la vida quotidiana de les persones, en el seu dia a dia, l’actual model d’acollida resulta massa rígid i burocràtic per donar resposta a les seves necessitats", ha apuntat Xavier Trabado Farré, president de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya.

La Taula ha presentat el dossier 'Obrir portes, construir futur: l’acollida de persones d’origen migrat a Catalunya com a garantia de drets humans', que analitza l’evolució de les migracions internacionals a Catalunya, el model d’acollida desenvolupat segons les competències autonòmiques i locals, els principals reptes dels dispositius d’acollida i proposa millores concretes per al Govern, que té les competències; als ajuntaments, que les implementen; i a les entitats socials, que som actors indispensables en l’acompanyament a les persones nouvingudes. L’estudi ha estat elaborat per Sònia Parella Rubio, sociòloga i directora del centre de recerca interdisciplinari CER-Migracions de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Catalunya, un país d’acollida i d’origen migrat

A Catalunya, 3 de cada 4 persones són immigrants o tenen algun familiar directe que ho és, ja sigui provinent d’altres territoris de l’Estat o de l’estranger. Des de 1988, la immigració ha fet créixer la població més d’un 30%, sumant-hi 2 milions d’habitants. El gener de 2025, la població catalana és de 8,1 milions de persones, de les quals un 16% són estrangeres, o el 21% si es compten també les persones nacionalitzades.

Tot i aquest augment recent, no és la primera onada migratòria intensa del país. A la dècada dels 50, 60 i 70, la població catalana va créixer un 83%, passant de 3,2 a 5,9 milions, amb més de 2,5 milions de persones procedents principalment d’Andalusia, Extremadura, Galícia i Aragó.

Catalunya és la comunitat amb més persones d’origen migrat de tot l’Estat en xifres absolutes, i només Balears i Melilla la superen en termes relatius. En els darrers cinc anys, el creixement ha estat especialment notable, amb més de 728.000 persones procedents d’Amèrica Llatina –el doble que les que venen d’Europa o l’Àfrica–, i la comunitat estrangera més nombrosa continua sent la marroquina, amb prop de 240.000 persones.

La darrera onada migratòria, iniciada al voltant del 2015, destaca per la gran diversitat de perfils i per l’increment de situacions de vulnerabilitat entre les persones que arriben a Catalunya. Està marcada per migracions forçades provocades per guerres, violència i inestabilitat política, així com per la crisi climàtica. Alhora, han arribat perfils especialment vulnerables, com dones amb fills/es, infants i adolescents migrats sols, i joves africans, però també nous perfils com expats europeus qualificats, que no es troben en situació de vulnerabilitat i que es desplacen per motius professionals. Aquesta nova realitat reforça la necessitat de revisar i adaptar el model d’acollida, incorporant perspectives que garanteixin la inclusió i la cohesió social.

El model d’acollida

Catalunya és pionera en polítiques d’acollida i un referent estatal des dels anys 90, amb plans i instruments normatius per garantir igualtat d’oportunitats i cohesió social. Tot i això, el model actual és insuficient i massa rígid per adaptar-se a la diversitat i complexitat de les persones nouvingudes. A més, està fortament tensionat, especialment en ajuntaments i entitats socials que fan grans esforços per cobrir les necessitats.

L’acollida facilita eines perquè les persones migrades siguin autosuficients, a través de classes de llengua, orientació cívica i formació laboral, garantint drets i contribuint positivament a la societat.

Des del 2001, comunitats autònomes i ajuntaments gestionen l’acollida i l’accés a serveis bàsics: sanitat, educació, serveis socials i habitatge. Les comunitats tenen les competències, però els ens locals són els qui gestionen els serveis de primera acollida i ho fan amb recursos escassos per desplegar aquestes polítiques. 

Els diferents plans interdepartamentals i de ciutadania (1993–2025) han consolidat la “via catalana d’integració”, basada en la diversitat, la cohesió social i el català com a llengua d’oportunitats. El Pacte Nacional per a la Immigració (2008) va impulsar un servei d’acollida universal, i la Llei 10/2010 va reforçar el paper essencial de l’acollida, estenent accions bàsiques a tot el territori per garantir drets i deures iguals a totes les persones residents. Barcelona destaca amb un model avançat i en xarxa, amb serveis pioners com el SAIER.

Quins reptes afronten els dispositius d’acollida?

Els dispositius d’acollida afronten reptes importants per garantir la cohesió social. La irregularitat administrativa (que afecta entre 150.000 i 170.000 persones, un terç de les quals a Barcelona) dificulta l’accés als drets bàsics i, juntament amb la diversitat de situacions de vulnerabilitat (famílies monomarentals, infants i joves migrats sols o persones més grans de 65 anys), incrementa el risc de pobresa fins al 45% entre la població estrangera, davant del 17,8% de la nacional (Enquesta de Condicions de Vida 2025, IDESCAT).

Altres dificultats destacades són: la dispersió territorial (amb municipis petits i mitjans a la Catalunya interior, que superen el 25% de població d’origen estranger), les barreres d’accés a l’habitatge i el sensellarisme (4.365 persones a Barcelona i més de 25.000 a Catalunya, un 30,5% en situació irregular), la precarietat laboral (un 33,4% de la població ocupada nascuda a l’estranger té estudis universitaris, però només el 51,8% desenvolupa feines qualificades) i la segregació residencial i escolar.

Dificultats i propostes per millorar l’actual model d’acollida

1. Limitacions per la Llei d’Estrangeria i obstacles administratius.

Dificultat: El model d’acollida, liderat principalment pels ajuntaments, ha avançat en garantir drets a les persones nouvingudes, però continua limitat per la Llei d’Estrangeria, que genera situacions d’irregularitat (inicial o sobrevinguda) i dificulta l’accés als serveis bàsics, però també per limitacions dels mecanismes de protecció internacional.

Proposta: Fer el sistema més flexible, àgil i menys burocràtic, simplificant tràmits, ampliant terminis (per evitar la irregularitat sobrevinguda), adaptant itineraris i garantint cursos d’acollida accessibles, així com millorar l’accés efectiu a drets bàsics com l’empadronament i l’habitatge per evitar situacions de sensellarisme. El model ha de superar l’enfocament exclusivament laboral de la migració. Cal treballar per garantir l’accés a tots els drets i promoure la participació social i política. 

2. Un context migratori complex i divers.

Dificultat: L’arribada de persones amb perfils molt diversos coincideix amb problemes estructurals com la manca d’habitatge i traves administratives.

Proposta: Reforçar la connexió entre els dispositius d’acollida i els serveis socials, assegurant un acompanyament integral i coordinat de les necessitats de les persones migrants. En el context de revisió de la Cartera de Serveis Socials, cal incorporar aquest nou model d’acollida per adaptar els recursos en funció de la població a qui va dirigida, establir equips professionals, ràtios i estàndards de qualitat.

3. Un model massa rígid i burocràtic per adaptar-se als diferents perfils i necessitats de les persones migrades.

Problema: Els itineraris són poc flexibles i personalitzats, amb limitacions en els cursos i certificats d’acollida, que sovint són difícils de completar (horaris, transport, situacions d’analfabetisme, etc.), i amb persones amb vulnerabilitats específiques (irregularitat, jovent extutelat, denegacions d’asil, LGTBIQ+, salut mental, etc.) no reben un suport suficient.

Proposta: Crear un model més flexible i de durada variable que respongui a les diferents realitats de les persones i que inclogui un suport adaptat a aquestes situacions de vulnerabilitat, que també requereixen una atenció que pugui fer front a les necessitats de salut mental. 

4. Poc enfocament comunitari i intercultural.

Problema: Els recursos de la comunitat estan poc integrats i això dificulta que les persones nouvingudes creïn vincles en el seu barri, municipi o ciutat.

Proposta: Incorporar més recursos comunitaris en l’acollida des d’una perspectiva intercultural per lluitar contra el racisme i la xenofòbia i les desigualtats que pateixen les persones d’origen migrat.

5. Manca de perspectiva de gènere antiracista i de cicle vital.

Problema: Les violències masclistes, racistes i institucionals passen sovint desapercebudes, i els perfils de totes les etapes de la vida—infants, adolescents, joves i persones grans—són poc atesos en els circuits actuals.

Proposta: Integrar la perspectiva de gènere i interseccional, i tenir en compte totes les etapes de la vida, connectant les persones amb serveis sociosanitaris i educatius, més enllà de la inserció laboral.

6. Desigualtats territorials.

Problema: L’aplicació de la Llei 10/2010 i el desplegament dels dispositius d’acollida varia molt segons el municipi, amb diferències notables en recursos, accessibilitat i oferta formativa.

Proposta: Dotar els ajuntaments dels recursos necessaris perquè puguin adaptar els dispositius a la realitat del seu municipi, garantint una acollida equitativa i coherent arreu de Catalunya.

7. Poc reconeixement i participació de les entitats socials.

Problema: Les entitats socials, que creen vincles i acompanyen les persones d’origen migrat, tenen un paper limitat en el disseny i la presa de decisions del model d’acollida.

Proposta: Reforçar la cogovernança, perquè entitats socials i agents comunitaris, que treballen cada dia en primera línia, passin a tenir un paper central en la presa de decisions, el disseny i l’aplicació de les polítiques d’acollida i perquè hi hagi més coordinació entre tots els actors implicats (administracions, tercer sector social, etc).