"L'accés a l'habitatge s'ha convertit en una missió impossible a Barcelona i a bona part dels municipis del voltant"

Mª Assumpció Vilà, síndica de greuges de Barcelona

Content
Esquerra
1. Estem a les portes de les eleccions municipals, quina radiografia fa sobre els reptes pendents que té la ciutat de Barcelona per garantir els drets de la ciutadania?
 
Malgrat ser un objectiu prioritari del govern municipal, l’accés a l’habitatge a la ciutat ja es troba entre els problemes que més preocupen a la ciutadania, que veuen com aquest accés, sigui de compra o de lloguer, s’ha convertit en una missió impossible, no únicament a la ciutat de Barcelona sinó també a bona part de municipis del voltant.
Aquests esforços municipals es preveuen insuficients per tal d’aconseguir l’objectiu de solidaritat urbana, que s’estableix a la Llei de dret a l’Habitatge, de disposar d’un parc mínim d’habitatges destinats a polítiques socials del 15% respecte del total d’habitatge existent. Aquest és un objectiu que novament s’ha de recordar a les administracions competents, especialment la Generalitat de Catalunya, la qual ha de participar pressupostàriament de manera adequada a través del Consorci de l’Habitatge de Barcelona. 
 
 
2. L’accés a l’habitatge és una de les principals preocupacions dels barcelonins i barcelonines, com exposa el seu últim informe. Quines són aquestes incidències en concret i quines recomanacions fa vostè? 
 
En relació a l’habitatge, els problemes més destacats de la ciutadania que s’ha adreçat a la Sindicatura de Greuges de Barcelona durant l’any 2018 els troben les persones a l’espera d’assignació d’un habitatge d’emergència. Segons les dades que facilita el Consorci d’Habitatge, a finals de l’any 2018 hi havia 442 expedients valorats positivament a l’espera d’assignació d’habitatge. Reiteradament hem recomanat nodrir suficientment el fons de lloguer social que ha de donar resposta a les situacions d’emergència i a situacions de vulnerabilitat social i econòmica.
 
 
3. A banda de les greus dificultats per accedir a un habitatge digne i assequible, una altra preocupació és que Barcelona, cada cop més, està quedant en mans de fons d’inversió que expulsen el propi veïnat de la ciutat. Què observa vostè en relació a aquest fenomen?
 
Novament aquest any s’han adreçat a la Sindicatura persones afectades per la compra executada pels fons inversors de l’edifici on resideixen. Veuen com el canvi de propietari posa en risc llur continuïtat com a residents en l’immoble o els deixa en una situació de desprotecció. Cal recordar la necessitat d’una actuació municipal ferma per fer complir als propietaris els seus deures de conservació, que es recullen en la normativa d’urbanisme i habitatge. L’augment del preu de lloguer dels pisos és una tendència generalitzada a Barcelona, i per aquest motiu defensem que cal promoure la reforma necessària de la legislació d’arrendaments urbans per tal de controlar i limitar el preu del lloguer.
 
 
4. Un altre aspecte destacat del seu últim informe és l’atenció i acollida als joves migrats sols que arriben a Barcelona. Quina és la seva recomanació al respecte?
 
Durant el 2018 la ciutat ha assistit a l’arribada de persones menors d’edat no acompanyats (MENA), fet davant el qual les administracions públiques s’han mostrat desbordades. Un conjunt d’entitats i comerciants van posar en coneixement de la Síndica la situació que es produïa al seu barri, on podien observar com joves en aquesta situació realitzaven pràctiques que afectaven la seva salut i generaven inseguretat. 
 
Tant l’abordatge des de múltiples vessants efectuat per l’Ajuntament de Barcelona, com l’increment de recursos que s’havien disposat i coordinat per intervenir des dels diferents àmbits necessaris, responia a allò que preveu la normativa.
 
L’entrada a la ciutat de persones que arriben amb l’objectiu de trobar un lloc millor, així com la possibilitat que puguin regularitzar la seva situació i poder integrar-se a la societat d’acollida, passa indefectiblement pel disseny de polítiques en matèria d’immigració que es dicten des de l’Estat i des de la Comunitat Europea i de polítiques en matèria de la protecció de la infància i adolescència, potestat de la Generalitat.
 
 
5. Una altra preocupació és la de l’accessibilitat. Quines són les problemàtiques que vostè detecta i com creu que Barcelona ha d’avançar per aconseguir ser una ciutat més inclusiva i accessible per a tothom.
 
Una de les queixes és el dèficit de taxis adaptats que pateix Barcelona, fet que alhora esdevé un incompliment legal, ja que la llei fixa que un 5% del total de les llicències de taxi han de correspondre a vehicles adaptats. Segons dades del setembre del 2018, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) només disposa de 91 taxis amb vehicles adaptats d’un total de 10.521 llicències, xifra que representa el 0,86% de la flota, molt lluny del percentatge mínim legalment establert.
 
Durant aquest any han estat diverses les queixes rebudes pel mal funcionament o la manca de reparació de les avaries que han patit escales mecàniques públiques. Les queixes han arribat de les zones de Sarrià, el Guinardó i Trinitat Vella i els seus promotors relaten que els aparells romanen moltes setmanes sense reparar. Hem preguntat a l’Ajuntament i estem esperant resposta.
 
També cal remarcar les dificultats que tenen les persones usuàries de cadires de rodes per pesar-se, fet que podria tenir incidència en la cura de la seva salut. Hem demanat a la Comissionada de Salut que es creï un registre dels diferents centres i serveis que disposin de bàscules adaptades i que se’n faciliti el coneixement i ús.
 
 
6. Fa poc la Taula del Tercer Sector i el Fòrum de Síndics i Síndiques Locals hem decidit sumar esforços i signar un acord de col·laboració, com es traduirà això en la defensa dels drets socials de la ciutadania, sobretot la més vulnerable?
 
Volem sumar esforços per fer incidència en les polítiques socials públiques i sobretot donar resposta a reptes socials com l’habitatge, en un moment d’emergència habitacional i ampliació urgent del parc d’habitatge social; l’aplicació de la Renda Garantida de Ciutadania, l’eina que permet lluitar contra la pobresa i les desigualtats i que encara no s’ha desplegat en la seva totalitat; els drets de la infància, el col·lectiu més castigat per la pobresa; la problemàtica dels empadronaments i el model d’atenció comunitària centrada en la persona.
 
Dreta